L’huracà

MAX1

Aquell vespre en Max estava especialment nerviós. La nit era més fosca que mai i havia arribat després d’una gran tempesta, com si volgués dir que alguna cosa no anava bé. Com que sempre anava mig endormiscat dins la seva gàbia, en Max només va ser a temps de veure com els barrots blancs de la gàbia, que ressonaven metàl·licament al seu cap mentre despertava de la migdiada, es movien i amunt i avall com si estigués passant per davant dels seus nassos un huracà del Carib.

En Max n’havia sentit a parlar del Carib a les presentadores de la televisió quan tota la família del Jan, mentre dinava, escoltava les noticies. Ell, el hàmster de la casa, aprofitava aquelles hores per descansar una estona sobre el cotó perquè s’entretenia moltíssim escoltant les histories que el Jan explicava de l’escola. Un dia la mestra l’havia castigat cara la paret perquè havia intentat fugir de l’escola amb el seu amic Pere, que de vegades venia a visitar el Max a casa i li posava el dit a la gàbia per a que el Max l’omplís de petons. Quan a la hora de dinar el Jan no parlava ho feia la mare, en realitat qui més es feia càrrec de la neteja de la seva gàbia. El pare mai badava boca. Un dia explicava que a la cua del mercat una senyora havia intentat passar davant de les altres i que, entre totes, la van fer tornar al seu lloc perquè allò no podia ser. Quan la mare deia coses com aquelles, a en Max se li escapava el riure de sota els bigotis. Sort que, com estava jagut panxa avall i recolzant la barbeta sobre les mans, no es notava gaire que reia. Doncs bé, també les noticies eren com una llarga pel·lícula plena d’històries.

– La missió de la NASA a Mart va viure ahir a la matinada un altre episodi simbòlic. La nau Curiosity va recrear una petjada neumàtica per si de cas hi ha algun ésser viu a Mart, que pugui veure que els homes hi han arribat. És un missatge de pau.

Després d’aquestes paraules de la presentadora, la televisió enfocava una petjada igual que la que van fer els astronautes Buzz Aldrin i Neil Armstrong de l’Apolo 11 quan van arribar a la lluna. En realitat, en Max no entenia molt bé què era la lluna, però des de la cuina, on estava la seva gàbia, en algunes èpoques de l’any podia veure per la finestra una mena d’estrella que li semblava que podia ser-ho.

Un  cop, en Max va sentir com un enorme huracà s’havia acostat tant als pobles i ciutats del Carib, que totes les famílies de la zona van haver de marxar de les seves cases abandonant a tota pressa als gossos, gats, ocells i hàmsters que també allà convivien amb els humans. Però a ell no l’havien abandonat, d’això n’estava ben segur. Pel que veia al seu voltant, solament l’havien traslladat  al traster de casa i, segurament, el Jan i la mare ho haurien fet per seguretat. Però, què es el que estava passant al món exterior? Quanta estona hauria d’esperar el Max allà tancat?

CONTINUARÀ…